Publicitat
Publicitat

Fa més qui vol que qui pot 20 - Recaragolaments i convulsions mentals de l’amic blaver

Recaragolaments i convulsions mentals de l’amic blaver

Joan Guerola

Com qualsevol altre any, la processó avança als compassos de la banda de música fins que les sengles fileres de gent amb ciris queden pitjades. S’aturen i esperen el sant. Mentrestant, em passen pel cap un munt de preguntes.

Per què sóc blaver i de retruc espanyolista? Per què un simple airús esborra el nacionalisme valencià  tan minoritari? Els valencians del segle XXI ens hem mirat el melic alguna volta? Som massa queixiques alhora que còmodes i gastem massa energies criticant en comptes d’altres actituds més constructives? Ens sentim preocupats per la nostra llengua i pel nostre país, o més aïnes tant se’ns en fot totes dues coses? És tan gran el desordre de país que això rebenta la persona? Ens conformem en quatre festes per anar tirant i tant ens fa qui mana en el govern de la Generalitat i si són corruptes o no?

Massa preguntes se’m creuen. Tantes qüestions em descaben. Quanta confusió.

No podem quedar-nos de braços plegats contra l’abandonament de la llengua, hem de lluitar contra la pròpia indiferència i el propi pansiment, davant la manipulació dels polítics. La pèssima consellera d’educació, al damunt dir-se Català, potencia la desaparició del Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià.

Aquests facinerosos es prenen la llengua i el país com si fora la bufa la gamba. Inaceptable.

Quina evidència tan grossa, alhora que trista, que la nostra llengua vaja de mal en pitjor mentre les autoritats comunitaries no hi fan gran cosa per preservar-la. Al contrari, vinga posar-li pals a les rodes. Si no n’hi havia prou hi ha una jerarquia eclesiàstica també antivalenciana. I vinga, vinga més i més obstacles. Però què cony s’han cregut tots plegats? I jo vaig votar PP, idiota que sóc!

Es diu que el percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10% l'any 2050. En un estudi sobre el tema es senyala que “hi ha una clara tendència decreixent en l'ús del valencià que condueix a la seua minoració i possible desaparició.” Cago en dena, han fet la nostra llengua una carraca.

Déu em perdone per haver votat el PP que han resultat ser uns desvergonyits de xavo i uns antivalencians…

Agafa cadira i espera’t assegut, que jo torne a votar PP. Tant me fa si em critiquen però preferisc que el valencià i el català siguen la mateixa cosa abans que el valencià desaparega.

Si ens transformem en una societat cada cop més globalitzada i variada es tendirà a la recerca d’una llengua global: tal vegada l’anglès. Un amic lingüista afirma que, a hores d’ara, com a màxim parlem valenyol. Un valencià plé de castellanismes tant en vocabulari com construccions i girs gramaticals. Açò ens fa mal ja que la llengua és el simbol que ens allibera i ens fa reconèixer. Està ben clar que no sabem mirar-nos el melic i reaccionar.

Una xica del poble, recorde, es va casar amb un de la capital, ha tingut dos xiquets i prefereix parlar-los en un castellà macarrònic primer que fer-ho en la seua llengua valenciana: a la poc-trellat sembla que li és indiferent. L’àvia d’eixa xica, fa quatre dies com qui diu, s’asseia a la porta de casa amb una cadira acompanyada del seu tabaquet amb alguns didals, agulletes de cosir i fils. Eixa àvia xerrava en valencià amb altres dones que també eixien a cosir vores i arreglar traus i botons. I xerraven en un valencià ric en vocabulari i expressions, un valencià amb gramàtica prou encertada. Déu ni do, quin canvi entre ella i la neta.

Cal dir que la gent de la part castellana hi tenen poc, poquíssim interès a parlar en valencià. La seua voluntat pel valencià és més dura que la cotna. Massa castellanoparalants. Si no hi havia prou, es neguen a aprendre valencià, ostres no n’hi ha dret!

Açò fa mal, m’entra recremor veure que la gent abandona la llengua amb tanta facilitat i desdeny. La gent sent que ha perdut la seua individualitat perquè el nacionalisme espanyol ha fet tothom igual en moltes maneres.

Jo vaig votar PP. Ara, cada volta que pense en el desgavell de la seua acció de govern veig que rarament ixen estadistiques d’opinió ni hi ha cap mena de transparència: és que no ens podem queixar? No conec estudis que revelen el probable descontent dels blavers. No m’avergonyisc d’admetre el meu error i que n’estic fart dels seus atacs i malifetes per tot arreu contra la llengua  i contra el país.

El que cal de debò és que votem partits nacionalistes valencians en les properes eleccions per no dependre de ningú. Sóc blaver, no pas sóc català, ni els pares ni avis ho eren tampoc. Sóc blaver autocritic i no em fa res votar partits que defensen la meva terra. No ens enganyem, els altres blavers, els que s’amaguen sota el paraigües blaver però que defensen Espanya no m’interessen perquè no són vertaders valencians, encara diria més, m’emprenyen i em posen de molt mala lluna.

Mentre acaba d’arribar el sant mire una casa, amb llums encesos i portes ben esbarrellades, que, com altres participants, jo no puc evitar fer un cop d’ull. Per rodabalcons, un balcó està embadurnat amb una bandera espanyola i un altre amb una senyera en blau. La casa, que roman gairebé sempre tancada, excepte festes del poble, pertany a uns de la capital. Conten que l’avi, de menut, era un ferrabràs que amussava els gossos a matxos i mules per espantar-los. El fill d’aquest home se’n va anar a la capital i va muntar un negoci. Més tard es va casar amb una dona profundament blavera espanyolista que tenia per ídol a Nino Bravo. Ara tots parlen castellà.

En les processons, com en quasi tot en la vida, els diners marquen la diferència. M’agraden les cases més senzilles. A voltes hom veu una casa i, assegut, hi ha alguna persona vella. Hom es pregunta si patirà alguna malaltia, o si la tornarà a veure l'any que ve.

La processó continua i les dues fileres de gent tornen a moure’s mentre jo tinc el cap ficat en pensaments més que en l’acte religiós.

Pel fet de ser blaver sent la pressió d’haver de votar PP. Pressió procedent de l’entorn familiar i de la societat. El PP enguisca la gent a la confrontació i pel que fa a mi l’obsessió per votar-los s’ha acabat. I l’any que ve eleccions, no? I fixa’t, ací govern autonòmic del PP igual que el govern central, i l’inversió de l’estat al País Valencià és inferior a la mitjana per cap estatal. Això és bon tracte? Tan de fer seguidisme del PP de Madrid i tant espanyolisme valencià per rebre eixe tracte?

Tampoc pense anar amb els catalans. Estan ben aviats que Catalunya vinga a ajudar el País Valencià. Ja us podeu esperar asseguts que ací ningú hi vindrà. Tinc el cap fet un embolic ja que al ramat acabaré pensant el que diu en Bosch que catalans són els nostres germans de llengua. Torne a afirmar que millor això que deixar perdre el valencià. Ai, senyor, on anirem a parar! En el fons, en el fons de tot els catalans passen dels valencians, estan per l’independència, fins i tot, fixa’t bé, els catalans de grups pro PPCC han traït els seus companys valencians i balears ja que ara que veuen la remota possibilitat d’estar fora d’Espanya, ara s’han oblidat dels altres. Quin riure, pobres ignorants com Pep Amagat. Pense igual que en Bosch: germans de llengua sí, però en política no vol cap ingerència catalana. El que haja de ser, serà, però sols.

La veritat és que nosaltres els valencians estem molt, però que molt dividits i així no farem res. El blaverisme, i jo en sóc part,  crec que no està fent ni ha fet bé. Posem per cas la festa del País Valencià, qui la sent i la viu com a dia destacat? Poquíssims. Una enorme quantitat de gent passa d’una festa que hauria de ser més significativa per tot el món valencià en general.

Fins i tot hi ha algunes famílies barallades a causa del blaverisme ranci i coent. Déu meu on hem anat a parar. El blaverisme espanyolista ha triomfat, ha fet el meu poble massa espanyolista: la gent se sent més espanyola que valenciana. Un desastre. El pitjor és que no hi veig reacció, tot açò crea un ambient enrarit que a mi em fa patir.


La realitat dura, massa cruel no deixa despertar als que com jo ploro per un país enfrontat, per un país empobrit i que li cal canvis urgents.

Malgrat que hi hagen idees i punts de vista diferents, segur que podríem fer alguna cosa més per ajuntar-nos i tenir més cohesió com a poble. Perdem massa temps discutint sense treure’n l’aigua clara. Prou de fer volar coloms, ni catalans ni PPCC que només són una utopia. Fins ara, fins ací, almenys Pep Amagat i jo ens respectem encara que a voltes pugem de to els debats: sobretot ens respectem dins la diferència.

Que no ens passen el forcat pel damunt. A la força, si voleu per collons, hem d’estimar el País Valencià. M’és ben igual si vaig amb un valencià catalanista o un valencià nacionalista, però no amb un blaver espanyolista, que vagen a fer… a pastar fang vull dir: arromanguem-nos, haurem de treballar a estall perquè ho tenim tot per fer.

De cop i volta la meua fila s'accelera mentre el revolteig de campanes se sent ben a la vora. A pas viu passem de pressa, una rere l’altra, les façanes de les cases. En un tres i no res som davant del temple. Al darrere deixem rastres de gotes de cera sobre les voreres. Quan el sant entre al temple i se senta la traca de colors en el seu honor, no sé s'alegrarà gaire el sant per tant de tró, ja s'hauran acabat les processons d'enguany.

Just d'avant del temple jo rep una palmadeta en l'esquena. El colp sec, sense  ressò i d'uns segons de durada dona pas a un mirada de sorpresa, en acabant faig una encaixada de mans amb gent que feia temps no havia vist. Tiren la traca i s’han acabat les processons d’enguany.

Necessitem Déu i ajuda per refer el nostre país i és responsabilitat nostra. Me'n vaig a fer-me'n una, tinc mal de cap de pegar-hi voltes al tema.


Pau i bé
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat