Publicitat
Publicitat

Diaris d'en Bosch 27 - Les creences (pel fred i Sant Antoni)

Les creences (pel fred i Sant Antoni)

Joan Guerola

All characters appearing in this work are fictitious. Any resemblance to real people, living or dead, is purely coincidental

Primera part

En els dies freds de Sant Antoni, es deia que algú havia vist eixir pedres de molí per les parets del mas el Racó. Un veí comentava també que una gallina del mas el Racó havia post cinquanta ous, i un altre veí deia que una gallina d’ell n’havia post seixanta.

Quines ximpleries i quina manera de parlar perdut, pensava Pura. Sempre havia ensenyat els fills que les creences no existien, només els fets. Això pensava ella que, morta de fred, jeia en el llit del dormitori alhora que mirava l’Esteve, el fill, que des del terra aüssava unes marmites amb unces i monedes d'or i les penjava d’uns claus prop del follí del fumeral. Quedava ben mascarat però a ningú se li passaria pel cap buscar-hi.

Oh, Déu meu, com vinguen els bandolers sí que estarem apanyats. Amb pocs n’hi prou per furtar-nos-les. Tinc l’impressió calamitosa que potser ens toque en el Sant Antoni d’enguany en què, com sempre s’ha fet, dones i homes solen anar a missa, en acabat es queden a la festa a l’entorn de la foguera de la plaça, es deia.


 
Era obvi que amb els pocs que quedaven pels masos no eren prou per vetllar-los. Per això havia demanat al fill que tancara bé portes i finestres, que falcara les portelles on era el ramat, mai se sabia, xe.

Sense que el gossos hagueren lladrat, de colp i repent van picar la balda. Confiava que el fill no obriria. I si, per ser forasters, Esteve creia que havien vingut a comprar ovelles? Al remat,  ell va obrir la porta, els forasters van entrar i van dir que xollaven ovelles, arreplegaven llanes i adobaven pells. Ella va sentir pànic mentre el fill els hi va oferir olives trencades i van beure de la bóta mentre parlaven de les terres i del ramat d'ovelles tan gran.

De seguida ho van acabar de dir, els bandolers van empènyer les cadires i el Sastre de Vallada se li va acostar. Li va etzibar una empenta que el va fer caure de tòs. Altres bandolers el van subjectar i li van regirar el braç, en acabant el van emmordassar i li van lligar canells i mans.

Pura va posar l'orella al barandat del dormitori. Va parar l’oïda i amb capacitat excel.lent no va tardar a reconèixer la veu del Sastre de Vallada entre l’enrenou. Feien feredat eixe home i eixa gentola. Me cague en Sant Roc i el gos, la gent a l'església, i nosaltres patint sols.

No va gosar eixir però, per un clevill del barandat, va ataüllar que cobrien el cap d’Esteve amb trossos d’arpillera. Va sentir les passes dels bandolers, i que tancaven la porta. Suposava que se l’emportaven cap al bosc que tot just començava uns pocs metres darrere del mas.

Continuarà…

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat