Publicitat
Publicitat

Diaris d'en Bosch 28 - Les creences (pel fred i per Sant Antoni)

Joan Guerola

All characters appearing in this work are fictitious. Any resemblance to real people, living or dead, is purely coincidental
 
Segona part
 
Una sent palpitacions quan s’ha d’amoïnar per les unces i monedes d'or. I l’Esteve, Mare de Déu, que li faran eixos bandolers. Els odie. Eixos van a totes i per culpa d’ells m’he quedat sola, renegava la Pura mentre escarbava en la xemeneia i pegava una ullada a les marmites: les unces i monedes d'or encara hi són. Menys mal, va cridar. També va sentir belar les ovelles, cosa estranya.

Ben abrigada, va eixir de casa amb el sarró i el garrot. A l’era va cridar tot demanant ajuda. Ningú no hi va acudir. Caram, quina bacora estic feta, qui vols que hi vinga, es va dir en veu alta. Tret d’algun bel d’ovella, només silenci. Ni tant sols lladrucs de gossos. Pobres bèsties estaven morts, devia ser cosa dels bandolers ja que quan ells van entrar al mas tampoc hi van lladrar per avisar-nos. De sobte, es va girar cap a la dreta de la casa i va creure que tot just darrere del tronc d'una alzina mil·lenària hi havia persones disfressades. Si fa o no fa, d'una altura semblant a les filles. A mesura que s’hi acostava, va deixar de veure-les. Sense dubte podien ser les creences. Ximpleries, va remugar.

Es va posar a camejar camí avall en direcció al poble. Anava com un llamp, a voltes feia algun crit per demanar ajuda. Debades. Encara que no estava maquilenca del tot, segur que a la nit el reuma no la deixaria viure. Tant a gust que s’abandonaria en l’ensopiment de l’escalfor del llit o al caliu del foc.

En arribar al mas de La Punta, esperava trobar el masover i alguns bracers. Era evident que  tothom era a la missa i a beneir animals en acabant. No li quedava més remei que continuar a peu, cada volta més a espai. A males penes va arribar a un encreuament de camins on va ensopegar amb un carreter que la va pujar al carro. Déu meu, que no li facin res a l’Esteve. I si no el torne a veure de demà enllà? es va preguntar mentre sentia el colpejar de les llànties de ferro de les rodes contra algun còdol. Vinga, anem anant, li va demanar ella i el carreter va estirar dos voltes les regnes perquè la mula avivés el pas envoltada per vinyes sense pàmpols ni sarments. Amb les mans tallades pel fred embolicades en la falda, arrupida com un poll, tornava a pensar que tal vegada els bandolers ja s'haurien allunyat per sendes envaïdes de malesa: un forat negre sense tornada.

No comprenia que no hi hagueren robat unces i monedes d'or i que no hi hagueren furtat cap ovella. El malparit del Sastre no acostumava a estar per bromes. Igual faria conxorxa amb algú. I si volien donar-li un escarment al fill? Però ell mai no s'havia ficat amb ningú. Això sí, tenia un ramat d’ovelles que feia goig i havia heretat les unces i les monedes d'or. Ves a saber si ella no havia fet bé el repartiment de l'herència entre el fill i les filles, tot i que sempre havia mirat de ser justa. Adesiara l’enutjava pensar-hi.

En el poble, a la sortida de missa, va demanar ajuda a la família i els amics. Que el Sastre de Vallada i uns bandolers havien segrestat l’Esteve, que reuniren familiars, jornalers i bracers i  voluntaris, va dir amb força caràcter. Quan la gent es va assabentar de la notícia es van formar rogles de persones que enraonaven en la plaça, i seguien amb la mirada la Pura. Grups de voluntaris marxaren a la recerca.
Continuarà…


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat