Publicitat
Publicitat

Diaris d'en Bosch 36 - M'espera la clientela en un dia igual al d'hui 5

M'espera la clientela en un dia igual al d'hui 5

All characters appearing in this work are fictitious. Any resemblance to real people, living or dead, is purely coincidental


Cinquena part

La submissió dels treballadors, alguns dels quals paguen els nou euros i una miqueta més entre bromes tot i que de vegades se’ls en va l’olla, contrasta amb el dinar del cap d’ells i la secretaria, que demanen una sala amb discreció. Ambdós aixequen la mirada de davant les pantalles dels mòbils quan els porten un plat de vedella amb esclata-sangs per a cadascun. Adés els havia servit un platet d’olives, una ampolla de vi bo i unes cerveses: no són agarrats. L’home que mirava Maribel, escriu i dibuixa en algun paper.

Mentrestant, els primers ja deuen ser en una de les factories que hi ha al polígon. Per guanyar-se les garrofes, se’ls exigeix que treballen amb competitivitat, ja que l’amenaça de l'acomiadament planeja sobre ells.

Més o menys com a nosaltres, els del restaurant. Fa quatre anys que hi treballe, encara que no tot el món ha tingut la mateixa sort. Alberto Anderson, sud-americà, va ser acomiadat de seguida; el més barat de despatxar, el que portava menys temps. L'amo no sap manar però acomiadar, sí.

—Encara com que ve gent —ens diu l'amo—-. Abans arribava a tenir cent quaranta persones per dinar i ara tan sols huitanta. La construcció ens n’ha fet baixar.

Maribel recull les engrunes, no sobre estovalles de lli sinó sobre les de paper blanc de la taula del client que ja ha fotut al camp. Ella hi troba un escrit. No puc deduir el que diu. Potser m’imagino quelcom així com m'agradaria que la meua dona fora com tu. Quan passo arran d’ella veig com recorre amb les puntes dels dits els números del telèfon mòbil que li ha deixat escrit. Potser el tipus és de poc fiar. No bado boca.

Un volta servits el cap i la secretaria tragine plats de la cuina al menjador i munte taules. Hui tinc la tarda lliure. Llevat de treure'm l'olor d'olis refregits de la camisa vermella i els pantalons negres, no sé què faré. Li diré a ella d'anar a fer-se’n una. Tracte de convèncer-la, res a fer, tampoc vull cap contratemps. Ella treu un bolígraf de la bossa, escriu l'adreça electrònica a un tovalló de paper i me'l dóna. Au, ja ens trobarem en Facebook i se’n va. Atès que no servirà de res, me n’he estat de pressionar-la. No sé per què s’encabota a fer el Facebook el gran què de les relacions en comptes de fer quedades cara a cara.

La mare ja ho deia que companys de treball i amics per la diversió no funciona. A casa em pose la tele, un cop endormiscat me'n vaig a dormir. Demà faré bondat i no li diré res, no m’he begut l’enteniment. M'espera la clientela en un altre dia amb prou feines diferent del de hui. D’ençà que no hi ha feina enlloc, per tirar endavant, sort d’eixe restaurant amb olor d’olis refregits, lluç arrebossat semblant a un tros de suro i gust químic en el vi. Em fan nosa les olors, però m’horroritza estar sense feina.



Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat