Publicitat
Publicitat

Fa més qui vol que qui pot 15 El debat cara a cara d'en Bosch i l'amic blaver

El debat cara a cara d'en Bosch i l'amic blaver

Joan Guerola

Anem a començar un debat entre dos amics de signe polític diferent sobre les eleccions 2014.
—Has llegit que han matat la presidenta de Diputació i PP de Lleó. L’han assassinada a trets quan caminava, poc després de les cinc de la vesprada. Horrible, no?  Han aturat la campanya electoral —diu l’amic blaver.
—No és bona la mort per ningú, menys en eixes circunstàncies. Tanmateix, quan moren bé siga un miner d’una mina, o un obrer qualsevol,  bé els morts a causa de la crisi i que els polítics són coorresponsables, llavors aquests últims no aturen res —li diu en Bosch.
—No és el mateix, això no són assassinats. Comparar les dos coses es posar-te en camisa d’onze vares.  
—Tampoc no he dit res de l’altre món. L’altre dia vaig anar al supermercat i, mentre feia cua per pagar, vaig sentir que una clienta de davant meu va dir a la caixera:
—El cunyat de la meua amiga va morir fa poc. Quin desastre, pobra família.

La caixera li va dir:
—Però si estava bé, no? Va vindre a comprar la setmana passada.
—Sí, però s’havia quedat sense feina —li va dir la clienta del meu davant.
—Déu meu, on anirem a parar? Potser han tancat l’empresa on treballava.
—Doncs, sí, ho has encertat. I ara no pot pagar la hipoteca.
—Ostres, no em digues que s’ha suïcidat.
—Més o menys. Estava molt espantat, dormia poc i malament des de feia setmanes. Li havien sentit a dir que rebia tanta pressió que es volia suïcidar però no ho va portar a terme. Tanmateix, quan anaven a fer-li un desnonament va patir un infart.

Va morir. Per acabar-ho d’adobar, si no n’hi havia prou, han ingressat la dona a l’hospital amb una depressió forta.
—I els xiquets?
—En tenen cura avis i àvies.
—Ací, en el supermercat les verdures es fan velles. Al pas que anem haurem de tancar. I ens acomiadaran.

Com aquesta història, hi ha més casos de gent que, després de perdre la feina i treure’ls el pis i haver de seguir pagant la hipoteca, s’han suïcidat. Segur que no s’hauria aturat la campanya electoral. En part els polítics són responsables d’aquestes morts.

Però no els passa res de res, ni ningú és condemnat si fan coses malament. Han fet una reforma laboral per tirar pel dret i fotre gent al carrer. Es diu que aquesta reforma ve imposada per Europa. Vigilem que ara són eleccions a Europa.
—És el que hi ha. Com podràs comprendre també hi ha qui és queixa per vici i qui ha estirat més el braç que la màniga.
—Mentre hi ha burros, ells poden anar a cavall, i amb un govern tan conservador com el de meseta espanyola, que es pot esperar? A més a més,  el govern valencià no hi pinta res. Es un desgovern total.
—Disparar-li a una persona al mig del carrer…
—Mira el que diu la premsa. Rebia tretze sobresous perquè ocupava tretze càrrecs en empreses i consorcis oficials. Està acusada de malversació de fons. La presidenta del PP era un més dels milers de polítics vinculats a casos de corrupció, tot i que mai no va ser condemnada en ferm.
—Tot per ella, mentre hi ha gent sense feina, vaja gràcia, eh, molt bonic! Aquesta sí que sap eixir de la crisi, tota sola!
—I tant que sí. El que no entenc és per què s’han de suspendre els actes de la campanya electoral.
—En senyal de dol per la mort d’aquesta dona que era presidenta d’una diputació. És normal que s’ature la campanya.
—Diuen que es tracta d’una venjança personal. N’hi ha de motius més greus per suspendre una campanya electoral, i no se suspèn. Dona la sensació que els del PP es maten entre ells. La cobdícia d’ells no té límit.
—El que sí em dona la sensació és que com si de sobte s’haguera acabat la crisi. Quina manera de malgastar diners en anuncis. I això que tenen espais gratuïts en ràdio i televisió.
—Ja tens raó, ja. Però la distribució de temps no és igual per a tots el partits. Vaja democràcia! El partits es planyen que el govern central, el de la meseta, pren mesures en plena campanya com baixar el preu de la llum. Ai els peperos, quin morro. Per que no ho fan fora de la campanya?
—Fan el que els rota. Acusacions i retrets entre partits, més o menys el de sempre. I jo sense saber a qui votar. O bé no votar. Votar un partit d’àmbit estatal o un partit més de caire valencià, veus ací el meu dilema. El que passa és que alguns d’aquests últims van amb catalans. I això no puc. Tu a qui votaràs?
—Fes el que tu cregues millor. Ja saps que sempre que vulgues en podem parlar. Jo votaré un partit que defense la nostra terra.  Que defense la llengua valenciana-catalana, o si vols dir-li valencià. El nom no fa la cosa. No crec en els Països Catalans, ja ho saps, com ha entitat política. No hi crec perquè no existeix. Tanmateix, crec en la nostra identitat cultural i lingüística germana amb catalans i balears dins de la consideració a la diversitat i de les diferències. Tan me fa si el partit que vote va amb catalans. Millor amb ells que amb espanyols, millor pel que fa a tot allò que estem compartint. I qui no vulga pols que no vaja a l’era.
—Estic bastant d’acord. Però és que un blaver no pot votar amb catalans.
—Que desficiós, xicon. No se’t menjaran. Els catalans, segons diu el meu germà, passen dels països catalans. Tan se’ls en fot. Ells estan per la feina, per eixir de la crisi, per tindre serveis i benestars socials. I ara per la independència. Eixa obsessió, i si vols fòbia, pels Països Catalans és un invent propi del clan PP perquè genera por i neguit en la població, i als del PP els dona molts vots. L’odi pot inspirar l’art i per pot crear divisions entre pobles, cosa que el PP ha usat per arreplegar molts vots.
—Vols dir? No em prens el pèl?
—Parla amb ell. Parla amb el meu germà, tu també el coneixes. Me n’adone que estàs poc informat. Em fa la impressió que si n’estigueres més, series menys desconfiat.
—El que em destorba és el nom, Països Catalans. Per què s’ha de donar, posem per cas, més preponderància i rellevància a Barcelona que a València? Llavors, un balear pot dir i per què més als dos anteriors que a Palma de Mallorca. Com això no és solucionable, millor cadascú a sa casa.
—Ja m’ho imaginava, ja. Si cal canviem el nom. El problema dels valencians sembla ser qüestió de noms. Fixa’t, que fàcil hauria estat que el nostre país tinguera un nom comú però diferent a Castelló, València i Alacant, com ara com Catalunya per a les seus quatre províncies. Per començar no ens aclarim ni amb el nom del nostre país i li diuen comunitat. I si m’apures, els valencians sovint anomenen i criden a les persones mitjançant els malnoms. Tu, i perdona, n’ets un exemple.
—Una part de raó tens, sí.
—Si t’afanyes, encara hi seràs a temps de votar el que t’agrade més. És possible que jo vote  Coalició Compromís/Primavera Europea o ves a saber qui. Però s’ha tindre el valor de provar alternatives noves. Hem de lluitar per trencar el desinterès per crear la nostra identitat col.lectiva pròpia.
—Jo no sé a qui, ja t’ho he dit. Hauré de dotorejar en eixe partit sinó les voré negre.
—Cal tindre el coratge de dir un no vote a eixos que havia votat fins ara. Canviar d’idees i d’aires per donar força al poble, al teu i meu. No s’acaba el món si votes un partit com ara Compromís, o fins i tot Esquerra Republicana.
—Tu vols manipular-me.
—Jo et suggerisc, tu tries. Només t’he dit exemples per perdre la por. Eixa por que ens aniquila com persones. Això és així, ara tu pots capgirar el teu vot. Tu decideixes.

Tot açò de les eleccions i del debat tots dos serà història prompte i llavors es farà el nou parlament europeu quan els til.lers comencen a florir-se. I ells dos es preguntaran si hi hauràn noves retallades, si el nostre País Valencià o Comunitat Valenciana millorarà i si nosaltres ens sentim més identificats amb la nostra identitat.

Pau i bé.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat