Publicitat
Publicitat

Diaris d'en Bosch 22 El professor interí 2 / S’acaba el curs i em quede sense feina (conte solstici d’estiu)

El professor interí 2 / S’acaba el curs i em quede sense feina (conte solstici d’estiu)

Joan Guerola

Any resemblance to real people, linving or dead, is  purely coincidental

Estimular els alumnes perquè analitzaren els fets i interpretaren les raons de les coses. Amb entusiasme programat, en debats sense horitzó, sense faltes de respecte. Estava convençut d’aconseguir-ho. Cap utopia. No em feia res canviar l’estrategia de les classes en les aules que miraven cap un pati amb quatre til.lers i un pollancre altíssim. Tant alt com el meu objectiu i tanta til.la com la que em calia per tindre calma. Ensenyar-ho era un repte que em seduia malgrat que m’estava servint de ben poca cosa el master estudiat feia pocs anys. Costava raonar amb eixe tipus d’alumnes desmemoriats, també resultava dificil posar ordre. En cas de rutija, sempre a l’abast tenia una ampolleta amb aigua que em protegia la gola. Vaig gaudir d’alguns assoliments, encara que xicotets. No obstant, quedaven tantes coses per analitzar, tantes més que s’aturaven en res.

Vaig fer oposicions, quina verbositat de teoria, amb un tribunal, amb pressa velada per anar a esmorzar o a dinar, i pressa, no tan velada, per acabar i cobrar. Un tribunal que suspenia molt i així era obvi que els donava temps per a tots els exàmens orals. Quina tirania, semblava una bèstia de cinc caps disposada a mossegar el nervi jugular del opositor. Alguna vegada que altra, un dels caps de la bèstia s’arraulia mig adormit, o això semblava. Era un que solia tindre rodanxes de suor sota el braç i mirada de son o d’avorriment. Malgrat tot jo vaig aprovar, però em vaig quedar sense plaça.

No hi ha hagut més oposicions des de llavors. Ara m’he convertit en un interí atrapat pel sistema de selecció arbitrari i corromput. Vaig d’ací a allà, destinat a guanyar-me alumnes desconeguts, o sovint amargar-m’hi. Un pallasso nòmada que va d’institut en institut perquè més d’una volta se’n riguen els alumnes. Pel fet de ser interí, com d’altres, se’m qüestiona a tothora des de tots els sectors.

La utilitat  del raonament i la necessitat d’analitzar i interpretar els perquès es va marcint, es va allunyant com un carro que se’n va volant fins que desapareix en el cel. La il·lusió està canviant i es substitueix per la desconfiança i la vigilància perquè no m’enganyen. Sovint he d’anar amb compte que no falten el respecte, que no roben, trenquen part del mobiliari o es peguen entre ells com el dia en què dos es van embolicar a colps i patades a espatlla i cara mentre els altres que ho presenciaven els animaven i fomentaven la lluita i un altre ho gravava amb el mòbil alhora que posava música, també del mòbil. Nassos xorrant sang i blaures. Ni jo mateix intente lligar caps per descobrir les raons d’eixe fet. Que difícil que resulta de comprendre. Altrament faria un esforç.

Llibres de literatura he de llegir, vaja avorriment, però si veig un thriller en directe, diu un. I amb soundtrack força bo, diu un altre. I poesia, què avorrit, no entenc res.

Des d’una aula, sense que ells ho sapiguen, escolte uns alumnes que xerren en veu alta:
—Qui és Joan Fuster?  —li pregunta un, que vesteix una samarreta que porta escrit al pit Fuck u, a un altre mentre repassen per un examen de literatura de 2 Batxillerat.
—Un valencià que estava ben flipat —li amolla l’altre, sense raonar més—. Saps, se sentia català quan tots els valencians odien els catalans.
—Hòstia, tio, això no és veritat. Què escriu, teatre o poesia?
—Res d'això. Assaigs. Quina manera de perdre el temps. No t'agradaria llegir-ne alguna cosa?
—Gens. Això no ho deu de llegir ningú. Mariconades, només.
—Deuen ser unes palles mentals. I se sentia català però escrivia com els valencians: era un pillat que escrivia extrany.
—Ara que pitjor era l'Espriu, saps per què?
—Hòstia, jo que sé. Com coi ho he de saber?
—Ho vols saber?
—Es clar que sí. Vinga, no et faces de pregar, xé.
—Doncs, l'Espriu sembla que en les seues dues novel.les més sonades totes les mares es follaven els fillastres.
—Collonades, que serveixen de poc. I això ens ho hem d'estudiar? L'Espriu només té alguns versos que m'agraden.
—I la Roderada, què? Encara molt pitjor, es tirava l'oncle que era onze anys més gran que ella. La veritat em fa mandra estudiar tot això  —diu un i es posa amb l'iPhone a sentir música i afegeix—. Quin merit té això. Jo també em vaig follar la dona de l'amo del bar en el lavabo del seu propi bar i li vaig enviar whatsapps a la meua novia perquè ho sapiguera.
—Quin pal, haver d'estudiar-ho per l'examen de recuperació del primer trimestre i és possible que el torne a suspendre.
—No et preocupes, si no saps literatura.
—No em peocupa gens —li respon l'altre—. L'última cosa que faré, és parar boig si no sé qui són aquests escriptors. De veritat, que no.

Semblava que els queia la bava per vore qui la deia més grossa.

Com era d’esperar van suspendre i van alçar una polseguera de por, vinga queixar-se.

Casualitat era que, si em quedava a treballar en l’aula durant el temps del pati, apagaren els llums de l’aula i em quedara a fosques. Un joc per divertir-se o era que es fonien els ploms. Prompte me’n vaig adonar que devia ser intencionat ja que l’apagada de llums la seguia una portada amb un acompanyament de crits, rialles, paraulotes i corregudes pel passadís, més enllà de la porta tancada. M’imaginava una patrulla de soldats que se’n reien del comandant. Inútil córrer i escridassar-los. Em sabia greu també, açò vaig escriure en la pissarra i ho vaig deixar allà. No creia que ningú refllexionés sobre aquesta afirmació. Potser algú no li donaria importància i ho esborraria. No volia fer-me de mala sang ni valia la pena fotre’ls quatre crits ni sentir-se pringat ja que, seguint una frase marroquina, si les muntanyes no s’ajuntaven per fer el mal, els humans sí que s’ajuntaven per fer el mal, i a voltes el bé. El desvergonyiment de l’alumnat no tenia mesura com aquell que amb tretze anys, un de tants dels que no fan deures i que lliura els exàmens quasi en blanc, em demanava a la cara que li aprovara l’avaluació sinó els seus pares no el deixaran anar a activitats de després de classe.

A batxillerat he de lluitar per detectar un auricular en l'oïda que permet els alumnes copiar en els exàmens. D’això m’he de preocupar, jo! De vegades els pares els compren auriculars perquè se’ls posen a les orelles. Ah, i així aprovar el Batxillerat.

En una altra ocasió, un alumne s’acosta a la taula del professor i em demana que li explique un tema amb l'ajuda de la pissarra negra. Em gire per explicar-li-ho mentre se m’acosten tres alumnes més que, sense adornar-me’n, em rodegen i m'escolten també. Volen posar cullerada sobre el meu poder i sobre els meus serveis, m’abasseguen fins retindre’m contra la pissarra. Impossible girar-se i veure què fa el grup sencer. Faig rogle. També sent mans, braços i glopades d’alè en el meu clatell. Més enllà del rogle augmenta la gresca i la cridadissa. Estic tancat i moure’m resulta impossible, és com si entre tots m’anaren escanyant i, entre convulsions, m’anara enfonsant en les aigües d’un estany. Potser un altre hauria fotut un parell de crits. En els moments que estic ocupat en l'explicació, d'esquena al grup, altres tres alumnes formen un grupet que xiuxiueja en segona fila i algú d’ells posa un pendrive en el ordinador del professor, sembla ser que copia una carpeta on estan els exàmens i les solucions que jo havia preparat. Treuen el pendrive abans que acabe les explicacions, van a seure als seus llocs. Setmanes més tard, descobreixo que, en un grup que destacava per baixes notes, no sols ningú suspèn sinó que la majoria treu vuits, nous i déus. Un fet que recordo am impotència, ni se’ls pot  dir: ara sabreu el que és bo. Un fet amb el qual somnio encara. I qui sap si ells, cada cop que recorden l’esdeveniment, se’n riuran en el futur.

A un l’anaven acostumant a fer el titella perquè li diuen que és part de la mecànica de ser professor. Alumnes, tant d’ESO com Batxillerat, ara obtenen la complicitat paterna per l'engany i corrupció per sortir-se’n amb els seus objectius. No, si són un cas els uns i els altres.

Un s'hi està hores i hores per corregir, sumar i restar, posant notes al fulls de càlcul per treure els tants per cent de cada apartat de la nota final. L’alumne suspès no pot repetir, et diuen; llavors te n’adones que la nota de la teua assignatura depèn de la junta d’avaluació. Destrossen l’exigència a l’alumne.

Avaluació final. Aproven alumnes mandrosos, desagraits, capritxosos i cruels, els que hui humilien i són tramposos, futurs corruptes per l’endemà; què exigiran a canvi de què? Més tard, vindran els analistes en competències i faran estadístiques que demostraran que hi ha hagut millora en el nivell d’aprovats. Trobe a faltar almenys una sola paraula d’agraiment.

Manca de serietat, exigència i rigor. On és l'anàlisi i la interpretació de les raons de les coses? Per què no els agafaran en cap empresa el dia de demà? I donaran el butlletí de notes als pares que se les miraran amb tanta atenció que sembla que vagen a menjar-se’l pels ulls. Tal vegada esperen veure si tenen algun fill quasi superdotat. Ja veus, i ni ho sabia, diran. Però no, quina ràbia. Es evident que la majoria quedaran decebuts. La meua memòria té desat un romanent que fastigueja.

El final de curs s’emporta un horitzó amb hormones d’alumnes, i tot un cor amb soroll de cadires arrossegades i cridadissa de passadissos. El silenci inunda cada aula. Mòbils i ordinadors alucinaran els alumnes en la recerca de moments il.lògics i insubstancials: en un periple molt i molt ràpid deuen substituir llibres. Altra vegada s’acaba el curs. A entrar-me ràbia com una fuetada. Estic que brame quan em quede sense feina i he de romandre en recessió. O en el millor del casos hauré d’iniciar la peripecia de canviar de centre. Odio els canvis, d’alumnes, de companys i de centres amb altres normes i costums. Odio els que, acabat el curs, sense cap enigma, riuen i continuen feliços amb viatges d’estiu.

Des de que acabe en un institut fins que comence en un altre se m’obri un espai de temps en què hom albira la possibilitat de tindre una plaça definitiva alguna volta, encara que qui sap. Es un temps d’estiu en que jo em recicle, i en acabant em quede ben a prop de casa, sense moure’s gaire. Per falta de diners, i per romandre a l’espera de patir el sistema i el sorteig, una cursa embogida buscant la sort de la loteria. Si te’n vas i estàs afora del país, te’n pots penedir. El que importa de debò és tindre una altra plaça on treballar per això cal estar-hi pendents. El compliment del ritual perquè et tinguin present en la violència del sistema. Estar sotmès per la dictadura de l’economia. El costat net de les llistes de candidats amaga un sotmetiment de la població treballadora. Odio la dictadura dels diners.

El meu viatge d’estiu comença a finals d’agost i acaba a primers de setembre quan vaig al nou centre i em presente al nou director, com qui es presenta al recepcionista d’un hotel. Em fa mal tot, abans d'anar-hi. Això m’estripa l’interior. Presentacions i timidesa. Com la primera volta, potser em miren burlant-se.
Em donaran els grups que no vol ningú dels fixos? Com pot ser que alumnes com aquests hagen aprovat i damunt estiguen tots junts en el mateix grup? Segur que m’ho donaran a mi que, al cap i a la fi, estaré de pas. Quan et donen els grups del nou horari et faràs preguntes així, massa no, però les justes tampoc. I ells, els alumnes, tornaran a qüestionar des de què i quan s’han fet les preguntes d’algun examen, que clarament estan mal fetes o que l’examen està mal corregit, seguiran queixant-se mentre hom calla, s’empassa moltes cos i aguanta; hom es queda parat de la pròpia paciència. Altres raons els interessen poc i, si han faltat el respecte, no semblen tindre la consciència bruta. No m’agrada el seu interior i, si no ho mire de lluny, m’arrisque que em destrueixen, tan li fa si no analitzen ni interpreten la raó de res. Sentiré quelcom com una madeixa de fil enredrat i abandonat; tampoc trobaré les raons.
 


 

Comentaris

paul Rio de Janeiro
1.

a que esperes per canviar de professió? fer alguna cosa que et façi feliç? we only live once!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat